Imagen del bombardeo de Barcelona, efectuado por la aviación italiana en 1939.

Foto de Robert Capa en el Paseo de Gracia, Barcelona, el 16 de enero de 1939, un día antes de que entraron los Nacionales. Aqui

Excepcional descripción de Barcelona a principios de 1939 por  Louis McNeice, y publicado en The Spectator. Londres, el 20 de maig del 1939.  Aquí

“Today in Barcelona”

“Vaig ésser a Barcelona el 29 de desembre al 9 de gener de 1939. El 9 de gener és el dia que vaig veure coses més sorprenents. A Toulouse, on aterrà l’avió que ens duia a Espanya vaig veure: menjar a les botigues i a les parades del carrers, begudes als cafès, gent ben vestida, les faroles enceses. Només calen deu dies per trobar aquestes coses sorprenents. Havia arribat a Barcelona de nit, els carrers són els llims però de gom a gom, una sensació de milers de persones circulant al teu voltant tota la nit. Aquesta és una de les coses que hom troba amb abundància aquí: éssers humans.

Dos milions i mig ara, contra el milió d’abans. Les vides d’aquesta gent s’han simplificat molt i s’han assimilat les unes a les altres. Els temes de conversa són pocs i universals, el diner ha perdut la seva força simplificadora i tothom, hom pensa, està per necessitat a la mateixa barca  Per aquesta raó hom se sent molt a casa en els foscos carrers de Barcelona. Poden haver-hi amargues discòrdies entre els polítics, per la gent dels carrers, em sembla, han esdevingut un partit familiar —o, si ho preferiu, s’aguanten a la mateixa corda— units per les necessitats materials, per la fam, per la por d’una mort sobtada que enalteix els valors de la vida. No he estat mai enlloc on aquests valors fossin tan palesos. Seria diflcil ésser un Hamlet a Barcelona.

Les botigues són fantasmes de botigues, nomes obertes el matí, els taulells i les lleixes buides, un objecte cada dos metres. Els cafès són fantasmes de cafés —no hi ha café, cervesa, alcohol ni vi. La gent se’n surt amb una aigua tenyida que hom anomena llimonada, o amb un vermut terriblement degradat (en canvi, hi havia un quartet de corda en un cafè). Tanquen a les nou, les cadires s’apilonen a les taules. Però la gent, encara que prims, i sovint malalts, no són ni de bon tros fantasmes de gent. En una ciutat en guerra la informació és sempre incerta. ¿Com pot saber-se el que passa al front o desenredar els nusos paradoxals de la política de partits espanyola, o distingir la veritat de la propaganda? No obstant, hi ha un fet que és tan clar —i refrescant— com la llum del dia: l’extraodinària moral d’aquesta gent, el seu coratge, bon humor i generositat.

La seva força, no cal dir, pot ser també la seva feblesa. L’optimisme del govern ja ha significat diversos guanys per Franco. Altrament, mentre és cert que un poble s’ha d’adaptar obviament a les condicions de guerra, no sembla pas del tot desitjable que la guerra hagi d’esdevenir un hàbit tan consumat com aquí a Barcelona. Hom te la sensació que la gent ha gaírebé oblidat la pau i podria ésser que no sabessin que fer si arribés. Amb tot, sense aquesta confiança i aquesta adaptació a les circumstàncies ben segur que Barcelona ja s’hauria entregat a Goliat. La seva gent són essencialment, no-derrotistes. Ningú aquest cap d’any va admetre, ni que fos un moment, que l’actual ofensiva de Franco podia tenir exit. En un districte industrial vaig veure com reconvertien un cinema i un teatre en un nou menjador infantil.

En aquesta ciutat, en altre temps la ciutat dels taxis i dels cafés, ara t’has de desplaçar a peu. I en lloc de còctels i àpats de set plats hi ha cues per menjar racionament de les glans, un culleró de llenties per a sopar. La gent normal i corrent no pot comprar menjar però pot obtenir-lo amb intercanvis: sabó, encenedors i tabac són les millors monedes. (M’han dit que els àrabs vènen sabó al port a dues-centes cinquanta pessetes el quilo.) Al meu hotel tenien un excés privilegiat al menjar a preus de fantasia: un plat de cigrons a 30-40 pessetes, carn de cavall amb naps tallats a 45, arengades fregides (un menjar exquisit) a 60. El supervisor d’un menjador cobra unes 400 pessetes al mes.) El racionament (està sempre disminuït) és per ara el següent: pa: 150 gr. per dia excepte els diumenges. Cigrons (100 gr.) i pèsols (50 gr.). Amb un ticket, però d’això només en pots agafar un cop per setmana i, a vegades un cop al mes. Oli: 1/4 de litre, no n’hi ha des de fa tres mesos i el que hi havia era com oli de màquína. Els tickets de racionament ja no serveixen per al peix des de fa dos mesos, ni per la carn des de fa un mes. Els que en lloc de la cartilla de racionament van als menjadors, em sembla que estan més bé perquè almenys saben el que menjaran. I els nens tenen prioritat. Degut a tot això la seva dieta està causant un vast increment del raquitisme i de les malaties de la pell com la sarna. Hauria d’afegir que la gent que treballa en els mejadors semblen invariablement de bon humor, amables i estrictament afectuosos.

En aquestes situacions, les estadIstiques sn més importants que les impressions però aquí teniu alguns records de la meva visita. El cant dels galls: és el so mes caracteristic de Barcelona (com si sortissin galls a Picadilly). Molta gent guarda gallines o conills als balcons. Manca de tabac: donar 670a un home una cígarreta és donar-li el regne dels cels. Un vespre vaig donar tres cigarretes a un espanyol i l’endemà m’envià una llesca de pa sec embolicada amb paper per a compensar-ho.

Colònies de refugiats: sovint en convents rehabilitats, llits llòbregues sota arcades gòtiques, velles amb els ulls malalts explicant acudits sobre Mr. Chamberlain. Escoles: manca de mestres per els nens nets (rentats amb aigua freda) i feliços, les parets sovint decorades amb posters de Walt Disney —el llop dolent representant el feixisme— o amb el mariner Popeye tirant-li el llaç a Mussolini. Tots els nens semblen ésser artistes naturals; en algunes escoles encara imprimeixen els  seus propis poemes i linoleums. Bombardeigs: La sirena es com la veu d’una ànima perduda, peraés bonic sentir i veure les defenses antiaèries —boles de cotó flotant en l’aire en la blavor del dia o llampecs blancs a la nit. Els focus són vells, també, i el rastre vermell de les ales que floten amunt suaument en cadena quasi amb ineptitud com decoracions de fira. Després d’un bombardeig al centre el dia de cap d’any, els carrers quedaren plens de vidres trencats i la gent s’agrupava per mirar una paret amb tot d’esquitxos de sang. A Tarragona, durant una alarma, quatre noies feien saltirons per la plaça, agafades formant un cercle. Ruines: Prop de la Catedral un edifici de sis pisos quedà sense façana i sense els sòls.

Al pis de dalt es veia una escorredora de plats clavada a la paret amb tots els plats intactes i una lleixa amb dues ampolles en perfecte estat. El districte del cantó del port, la Barceloneta, ha estat evacuat. Els carrers són simples runes i les cases són com calaveres. Ironia: el Banco de Vizcaya encara anunciava les cotitzacions de la borsa del 17 de juliol de 1936, i a les farmàcies venen tractament per a l’obesitat. Entreteniments: Cada divendres a la tarda un concert d’orquestra multitudinari a l’enorme Teatre del Liceu. Tots els cinemes i teatres funcionen. Un documental sobre una elegant exhibició de gossos a Moscú. I la gent que encara juga a pilota vasca. Però el zoo és macabre: un ós polar 90% mort, un cangur menjant fulles seques. A l’aeroport de Barcelona vaig trobar un mariner americà, un ex-membre de les brigades internacionals, baix quadrat i forçut, amb cara de ganster. A la solapa portava la insignia de tots els partits del govern. Per a causar bona sensació, em digué; m’expresà la més gran admiració pels espanyols, fins i tot, malgrat el que opinen alguns, pels soldats. Vaig compartir la seva admiració i mentre l’avió deixava els Pirineus enrera on en direcció a un país on els diners encara corren, vaig  sentir que el meu descens cap aquest paisatge respectable no era només un descens en metres sinó també una davallada cap al món”.